#17

El nostre rodamón ha estudiat, ha treballat, ha estimat anys enrere. També ha comés excessos i no poques equivocacions que l'han portat a aquest estat de resignació i d’absència d’il·lusions. Ja no té res a guanyar i ja no sap com començar una nova vida. Caminarà despreocupat, sense horaris ni temences, res hi ha a l'horitzó i de res ha de donar raons.

Ja de nit, descansant al seu amagatall, fulleja uns llibres antics que ha trobat escampats pel terra, vora un contenidor de brossa. Us faríeu creus de la quantitat de llibres que la gent llença a la brossa, fa feredat, i d'això el rodamón se n'aprofita.

És cert que són llibres que ja no interessen a ningú, de paper esgrogueït i tipografies passades de moda, però per Sísif són un tresor i els acumula al seu amagatall, un antic magatzem abandonat al barri del Poble Nou.

Avui està fullejant un llibre d’història, les grans batalles de l'antiguitat sembla resar el títol, per Sísif ja li està bé perquè la maror de l'escrit li permet evadir-se del seu present.

Llegeix amb delit els coms i perquès de la batalla de Gaugamela, de com Alexandre el Gran sotmet a l'imperi persa, de com pren la batalla com si es tractés d'un joc d'escacs, amb l'objectiu final d'atrapar al rei dels perses.

La victòria tindrà ressò durant segles i segles, qui sap si fins la fi dels nostres dies com a civilització, sigui quan sigui aquest final.

El rodamón tanca el llibre i imagina la batalla. Tots aquells homes lluitant fins la mort, i ell que s'ho mira impassible. Al costat té a Zeus que dirigeix els moviments dels soldats, per uns moments semblen haver oblidat les desavinences i tots dos s'ho miren des de la distància. Ja en parlaran després del càstig imposat a Sísif, però de tant en tant hi ha esdeveniments importants que trenquen el ritme de l'eternitat, oi Sísif? Què en podrà dir el nostre rodamón? Ja n'ha tingut prou per avui i tanca els ulls. Demà tot tornarà al seu lloc i en farà 2300 anys de la batalla. Un no-res si ho comparem amb l'eternitat de la seva condemna.

Gaugamela, escac i Zeus

#16

Sísif, el nostre rodamón, camina pels carrers de Barcelona immers en els seus pensaments. Ha pensat en la davallada vital que arrossega i s'ha aturat, ha aixecat el cap i els seus ulls han traspassat façanes amb balcons, fins topar amb un cel cobert amb un polsim lleuger de brutícia. Per un moment n'ha trobat el greuge i ha comprés l'amargor de la seva vida errant.

Malgrat la indecisió momentània, s’ho repensarà i, decidit, reprèn un caminar vigorós, faust, impropi per un rodamón. Ha comprés i se n'adona que ell no és Sísif, que sap no viure atrapat i que pot decidir els seus passes.

Per uns moments és sentirà part activa de la ciutat, almenys mentre li duri l'embolic de sentir-se dins un laberint de difícil fugida, i la seva ment esquitlladissa deixarà de queixar-se mentre corre carrer avall, almenys fins arribar vora mar i sentir l'assossec d'haver-se'n sortit, d'haver despistat a un minotaure que ja li sentia l’alè.

Inspirarà aire nou i barrejat amb flaires de peix. Veurà les restes d'una petita foguera mal cremada i n'agafarà una brasa. S'aproparà a una paret de ciment i en dibuixarà les seves pors.

Vet aquí que avui a Sísif l'ha perseguit el Minotaure. No en feu massec de l'impossibilitat, d'alguna manera s'ha de distreure el nostre rodamón. Ja ens deia Sartre que cada home ha d'inventar el seu camí. Direm nosaltres que de camins se'n troben pocs i, una vegada hi som, i si ens adonem que anem errats, què difícil que n'és sortir-ne!

Minotaure

#15

I ja tenim al nostre cervell buscant referents a corre-cuita per codificar una imatge nova. En aquest cas, però, estem fent el camí invers de l'home del paleolític que pintava les coves. Aquest primer pintor lluitava contra el caos, el fet monstruós i incontrolable, y creava una forma, un bisó aprofitant el relleu de la roca, per exemple.

Ara ens hem trobat amb el procés contrari. A partir d'una foto del caos (els núvols damunt de la terra) hem volgut ordenar-lo emprant la tècnica de fer simetria. Ha aparegut el monstre en aquest intent d'ordenar el caos.

La mirada de Sísif segueix sempre el mateix patró de desenvolupament: inversió de colors d'una realitat caòtica, col·lecció dels diferents camins de Sísif, i barreja d'aquests camins dins la ment del rodamón.

D'aquest caos que se'n deriva, d'aquesta "carn picada", descobrim amb sorpresa que ens apareixen formes cognoscibles gràcies al fenomen psicològic de la pareidolia. D'un caos informe hem obtingut una forma.

Repetint el mateix procés, fer carn picada amb els píxels de la imatge de la terra, remenar-ho bé i estendre-ho a la pantalla, he aconseguit altres formes de sorprenent interpretació.

Llavors, i atenent a la imatge de la darrera entrada del bloc, la que he fet emprant la simetria, se'n pot derivar que, a partir d'una imatge del caos (la distribució aleatòria dels núvols a l'atmosfera, per exemple), imitant la mirada de Sísif, invertint colors i fent simetria a partir d'un tall axial, el nostre cervell s'esforça per interpretar la imatge resultant i extreure'n imatges amb referent.

Un orangutà? Un monstre és el que intenta ser però no és. És l'aproximació a una forma coneguda però integrant detalls totalment diferents d'aquesta. Un monstre és, també, un procés psicològic completament personal i, sobretot, cultural.

#14

La mirada de Sísif, aplicada a la imatge del nostre planeta, ens deixa una mirada monstruosa. Sartre va dir que una imatge és un acte i no una cosa. Aquest monstre resulta de la distorsió de la semblança. El que sembla ser però no és, el que se'n deriva de la seva contemplació. El món s'interpreta dins el nostre cervell segons els referents que maneguem, segons les nostres experiències i la manera d’interpretar-les.

I ara una altra vegada Sartre que ens assegura que la consciència només pot existir si, aquesta, té consciencia que existeix. Sísif veurà una ganyota en tots els racons del món que li ha tocat viure, una ganyota que ens remet a la deshumanització del seu càstig. La ganyota del rodamón ens remet a la ganyota de Sísif. Tots dos viuen esclaus de déus superiors que els han condemnat a un caminar etern; els de Sísif, el panteó hel·lènic, els del rodamón, la societat elitista que ens hem muntat.

#13

En aquest punt vull fer una pausa i retornar a la imatge inici de tot aquest procés. Vull centrar-me en aquesta imatge de la terra que hem vist milers de vegades en llibres, pòsters, i publicitat, segurament per la seva bellesa indiscutible i pel fet insòlit que suposava veure per primera vegada imatges del nostre planeta des de l'exterior, un planeta viu enmig d'una negror infinita.

La imatge va ser presa per l’Apol·lo 17 en la darrera expedició a la lluna a les acaballes de 1972. La podem codificar com una imatge d'acomiadament entre astronautes i espai, entre la petita visió i la gran mirada. Tanmateix, després de la sorpresa inicial, la força de la repetició l'ha fet perdre valor. Ja no pesa, la seva lleugeresa fa que en perdem interès, parafrasejant a Kundera. Un gran pas per la humanitat avui en dia menystingut.

Malgrat les contradiccions i reticències cap a aquests projectes costosíssims, el que no es considera es que la societat del segle XXI es hereva d'aquella proesa. Sense els viatges a la Lluna no viuríem com vivim ara, el segle XXI seria una altra cosa, potser semblant, però les evolucions cognitives i tecnològiques haguessin anat per una altra banda. Potser l'any 1984 hagués estat com 1984 si no hagués existit la carrera espacial, només és una suposició personal.

El gran pas no va ser el fet en si, sinó tot el que posteriorment se'n deriva, començant per la concepció i desenvolupament de la tecnologia electrònica i informàtica. Sense l'esforç en hardware i software dels anys 60 no s'hagués popularitzat el PC als 80.

L'anada a la lluna, internet, el GPS, potser si que han nascut sent projectes militars, però la paradoxa en la nostra societat es que s'ha revertit l’ús i ha generat una explosió de tecnologia per fins plenament pacífics.

Contràriament al que havia passat des de sempre, hem sabut integrar els avanços de manera positiva (quina diferencia amb l’evolució tècnica del segle XIX que ens va portar a l'abisme de les guerres mundials). Però la humanitat, a un pas de perdre’s per sempre, va saber recular i aprendre. Com ens diu Eudald Carbonell, encara no som humans, però sembla que comencem a encaminar-nos cap a aquesta fita. Jo en sóc optimista, malgrat les decepcions que ens puguin arribar gairebé a diari.

Potser aquest és l’autèntic èxit evolutiu, tensar al màxim però saber tirar enrere abans de la trencadissa. Altres ho veuríem com atracció de l'abisme, potser si, però el que caldria aprendre és a no tensar massa la corda, aprendre a afluixar a temps.

Ara mateix ho estem fent amb el medi natural, ja que vivim amb un desequilibri massa perillós. Sembla que visquem aliens a la fragilitat dels ecosistemes, encara amb la absurda i tràgica idea de que la humanitat viu i fa al marge de la natura (idea aberrant i fàcil que encara nodreix religions i ideologies politiques).

Viure al marge de la natura és fàcil. Destruir sempre és més fàcil que crear. Ordenar sempre és més costós que el contrari. Les mateixes lleis de la termodinàmica ens avalen aquestes sentencies, ordenar molècules sempre costarà molt més que desordenar-les. Fer foc sempre ens serà més fàcil que fer gel. El problema és que la natura ens respon per inèrcia i molt temps després de rebre l’estímul. És com un gran transatlàntic que s'apropa a la costa, si no rectifiquem a temps la inèrcia ens durà als esculls.

Mirem novament aquesta imatge del planeta, però mirem-la ara amb ulls de rodamón, amb els ulls de Sísif.

No veieu la ganyota? No veieu l'ull a dalt i la boca més avall amb expressió de descontentament? Aquesta imatge milers de vegades reproduïda des del 1972, no ens advertia d'alguna cosa? D'algun descontent en la nostra practica?Casualitat? Massa imaginació? Avanç tecnològic i respecte a l'entorn, és la contradicció del segle XXI. Les solucions ens les van donar els grans pensadors del segle passat, ara és feina nostra aplicar-les correctament.

#12

Per més m'esforci i em miro i remiro aquest rostre que ha sorgit de la casualitat no m'acabo de sentir del tot còmode. Per una banda hi sento un cert encantament, però, per un altra, percebo la imatge com mancada d'humanitat. Es tracta d'una atracció llevadissa, ara si, ara no.

Amb això no em refereixo a què, per ser un dibuix abstracte, antinatural, em generi incomoditat, només cal pensar amb les Senyoretes d’Avinyò d'en Picasso per percebre humanitat dins unes formes tan allunyades del naturalisme. El que m'inquieta es ben bé una altra cosa. Potser, reflexionant-hi, el que li passa a la meva ment és que no valora el fet que el rostre del rodamón (o de savi, el rostre de Sísif al capdavall) hagi sorgit a l'atzar. I si aixi és, tinc la mateixa necessitat que un pintor prehistòric quan entra dins la cova i veu com tota una cacera s’il·lumina a la llum de la seva torxa. Les irregularitats de les parets, les ombres en moviment que genera el foc encès, el silenci i la contemplació fan que els bonys de la cova adquireixin vida.

Hauran estat aquests moments de contemplació l'origen del misticisme i de l'art? I, si van veure formes a la roca, què els va conduir a pintar aquelles formes? Potser facilitar la visió als que tenien més dificultats? Potser salvar la pell per prevenir un cop de bastó d'aquell que d'imaginació en té poca?

M'imagino a aquell primer ser humà que va veure imatges entre la pedra, m'imagino l'estupefacció dels companys d'assentament en ensenyar-los-hi i aquests no veure res i prendre'l per boig i, potser, voler agredir-lo per fer-los perdre el temps. M'imagino un nen que veu el que l’il·luminat reclama i imagino un consell de fer ressaltar la imatge amb pigments per facilitar la visió a tothom.

Quan la revelació es generalitza pot haver nascut un primer misticisme: el caçador que acut a la cova per amarar-se de coratge, el retorn després d'una bona cacera en senyal d’agraïment, els records dels caiguts en la lluita.

Serà llavors quan apareix la superstició per no deixar de visitar la cova, perquè aquell que no ho fa ha tingut un mal dia o ha estat mal ferit. Amb el temps, i ja interioritzat el nou simbolisme dins la comunitat, s'ampliaran les escenes per afavorir futures jornades de cacera.

Com aquest pintor prehistòric, surt de dins meu la necessitat d'humanitzar la imatge que m'ha donat l'atzar. Em veig amb la obligació d'agafar el pinzell i passar el pixel pel filtre humà. Tot i que fins ara no he agafat mai cap pinzell i em considero un mal dibuixant, tinc aquesta necessitat. No es tracta de saber dibuixar, o de donar mostra d'una determinada habilitat, es tracta de prendre possessió, de rectificar, respecte a una humanitat perduda.

Hem entès a partir d'un filtre psicològic, fenomen que se li ha posat el nom de pareidolia, ens falta un segon filtre, que en podríem dir el filtre físic, humà en definitiva. Cal emprar la mà per humanitzar la imatge.

El fet de trobar una imatge intel·ligible entre el caos, fa que dins la meva ment hi hagi un desequilibri. Cal repintar la imatge de Sísif a partir del filtre humà que em proposo.

No és necessari copiar a la perfecció el que la maquina ens ha donat. El que tenim que fer es humanitzar aquella imatge amb un complement humà. No cal que aquella mà que pintarà tingui destresa en la pintura, no cal fer una copia exacta, per això tenim les càmeres, perquè fent una foto tampoc solucionem el problema. Cal humanitzar la imatge i per fer-ho nomes fa falta humanitzar el pixel. Sense copies, sense pretensions, sense tècnica. Només la ment i la mà. Només nosaltres despullats davant un llenç en blanc...

Aquest ha estat el resultat després d'unes hores de feina. Convido a tothom que pugui llegir aquests escrits a fer el mateix, encara que no hagin, com jo mateix, agafat mai un pinzell.

#11

El procés de pareidolia també és determinat per la imaginació de la persona. No tothom veu el mateix i, fins i tot, hi ha gent que pot no veure absolutament res. Tot depèn de la capacitat imaginativa de cadascú i dels referents visuals que hi ha emmagatzemats a la memòria (diguem-ne referents culturals).

Shakespeare veia tot tipus de formes als núvols, dragons i personatges famosos. Leonardo da Vinci sempre deia que l'artista s'havia de deixar estimular per les taques d'humitat que hi havia a les parets. Segons el geni italià en aquestes taques es podien veure tot tipus d'escenes, paisatges, siluetes, etc... Què podem dir de la imaginació d'un geni com Leonardo?

Ara penso si molts dels seus quadres no van estar inspirats en la visió d'una d'aquestes taques afegit a una pareidolia desenvolupadíssima en la ment del pintor. Qui ens prohibeix imaginar...

...el Mestre portava uns dies obsessionat amb el plom i com fer una nova arma bullent. Passejava amb expressió absent, ple el cervell de noves idees: planxa, encavalcament, corc, rotació, jou, ossatge, tenalla, cabdell i esmolar. No hi ha descans per la ment de l'inventor ja que ha de satisfer les demandes del duc de Milà.

Una espetec farà saltar un mur de les cuines de palau. Cridòries i corredisses per salvar la pell. La darrera invenció d'en Leonardo ha fet figa i una acumulació perillosa de pólvora ha desencadenat l'accident. El Mestre Leonardo ha sentit l’estrèpit i ha anat a caure al paller, allí s'ha refugiat durant la pluja de runa. La paret que s'ha esmicolat era la de l'habitació de les candeles i era bruta de pasta de cera de dalt a baix. N'ha sobreviscut una part que ha quedat impregnada de sorra i greix de les deixalles de la cuina. La ferum envaeix l'ambient i la pols s'abat lentament.

El Mestre es reincorporà pensant en els motius de l'accident, però ja dempeus es queda embadalit davant la visió d'aquella taca de greix i brutícia que ha pintat la paret amb l’explosió. Es troba assegut encara al paller però amb la vista fixada davant aquella taca allargassada com una taula de banquet, esquitxada de taques com a caps de persona amunt i de taques com a peus amb sandàlies més avall...

Leonardo veu, interpreta gràcies a la seva potent imaginació i, tot seguit, pinta. Savi, Leonardo.

#10

Esop ens diu que, sovint, el que ens nega l'art, ens ho dona gratuïtament l'atzar. A això Einstein li podria respondre que l'atzar no existeix, i que Déu no juga als daus.

Existeix un món amagat de visió inconscient. Si el nostre cervell veu una forma caòtica i indeterminada, de seguida buscarà referents reals. Així, si un núvol té forma de cap de gos, veurem un cap de gos, per molts esforços que féssim per no veure'l.



Foto real? Trucatge? Sembla ben clara la mà de l'artista del retoc digital. Malgrat la falsedat, l’exemple és vàlid.

Però la pareidolia pot haver estat un element important de supervivència, en referència a poder distingir un depredador amagat entre el fullam d'un bosc espès. Tenir una intuïció gairebé inconscient de la cara d'un felí ha d'haver estat, per força, una característica a tenir en compte en termes evolutius. Qui diu una cara de depredador també es pot dir poder distingir a la perfecció les formes d'una branca sòlida a l'hora de saltar d'un arbre a un altre. És evident que tots nosaltres som hereus d'aquestes adaptacions naturals segons la nostra herència de micos. Fet que no deixa de ser sorprenent i fascinant. Veiem en colors perquè som micos i la nostra visió és hereva d'una tradició arborícola on és vital distingir bé per no errar el salt i caure al terra.

Serà llavors la sensopercepció un dels possibles orígens de l'art? M'agrada imaginar que l'art parietal va començar a partir d'un bony a la paret d'una cova. La imaginació humana va fer la resta.

#9

Observem de manera subjectiva depenent de la interpretació que faci el nostre cervell segons les emocions del moment, l'experiència acumulada o, fins i tot, el grau de coneixements que hem adquirit amb els anys: escarment, escepticisme, raons i contrasentits, mil variables que intervenen en entendre una imatge d'una manera o de la contraria.

La imatge del rodamón que ha aparegut, ha estat un cas curiós de pareidolia, fenomen psicològic amb el qual percebem figures humanes dins dibuixos caòtics, el cas més conegut per tots seria el veure cares o objectes als núvols, però també s'aplica a pedres on el seu relleu ens remet a objectes coneguts, muntanyes que prenen el nom segons la forma que recorda, arbres amb contorns humans o d'animal, sent la base pel naixement de la religió en conferir sacralitat a un determinat lloc físic dotat de transcendència.

Dins un món de caos i confusió és normal que els primer humans busquessin un ordre, i aquest el trobaven amb una pedra amb forma de cara humana, per exemple. Aquell lloc adquiria un caràcter sagrat ja que representava un punt i apart amb la resta de la natura, aquella pedra obtenia un simbolisme que atrauria als humans durant generacions.

Aquests simbolismes religiosos units al fenomen de la pareidolia han modificat, també, especies animals. Aquest és el cas dels crancs de Heike que habiten el mar del Japó. Es creu que ha estat un interessant cas de selecció artificial a causa de l'imaginari humà. Aquests crancs presenten una sèrie de bonys a la closca i va esdevenir que un dia un pescador li va semblar que una d'aquells closques tenia forma de cara humana. Se la va remirar després d'una primera impressió d'esglai i va constatar que aquells bonys eren ben bé com una cara de samurai enfurismat.

Va llençar el cranc a l'aigua i va marxar del lloc escuat. Evidentment, aquest primer pescador havia estat víctima del fenomen de la pareidolia, que unit a llegendes lligades a la seva cultura, el va fer desestimar aquell cranc com a no mengívol i el va tornar al mar. Amb això el que va fer és iniciar un procés de selecció artificial.

Imaginem aquell pescador tornant a port i contant la seva experiència als seus companys, la superstició planarà per les ments de tots ells i, cada vegada que recullin un d'aquests crancs, el tornaran al mar esglaiats per la mala sort. Pel cranc millor que millor i, en sobreviure, més possibilitats de reproduir-se i que els seus fills portin la tan temuda cara de samurai a la closca. Amb el temps la majoria d’espècimens portaran aquesta característica essent un fet determinant per l'aspecte de l’espècie.

#8

La imatge es presenta a la pantalla distorsionada, mastegada, encastada dins el seu propi caos, com si hagués estat tallada amb un estilet i posteriorment remenats els fragments. Carn picada, no hi ha una altra imatge que s'hi assembli tant.



Aturem-nos un instant davant aquest material informe. Observem detingudament i veiem si podem treure alguna cosa en clar. Kant ens diu que en tenebres la imaginació treballa més activament que en plena llum. Les nostres tenebres, ara per ara, cal buscar-les dins la memòria. No hi tenim experiència davant el caos i el nostre cervell busca referents a corre-cuita.

Queixalades de semblança amaren la imaginació. Es busca referent i els impulsos neuronals s'acceleren pertot el cervell. On trobar la sortida? On sentir l'alliberament del laberint? Cal ser flexibles per canviar els punts de vista si la imatge encara se'ns presenta confosa. Cal ser ràpids per descartar experiències errònies. I, a la fi, la troballa, l'esclat de la idea.

No sé com ni perquè, però repetint, trencant, desfent i tornant a desfer m'he trobat, de sobte, cara a cara amb el rodamón. Increïble? Potser no...

Sabem què passa al cervell, però no sabem perquè i com passa. A una pregunta obtenim una resposta, però encara no sabem res de com es genera la solució. El nostre cervell és, encara, una caixa negra sense possibilitats d'accedir als seus mecanismes interns. Paul Valéry ens deia que els déus ens regalen el primer vers, depèn de nosaltres elaborar el segon.

#7

Els records del rodamón s'emmagatzemen masegats i càustics. S'escapoleixen del sentit comú i fragmenten una realitat fora de tota queixa. No tindrà consciencia de l'estranyesa ja que aquesta se li aferrarà com un cinyell i condicionarà cadascun dels seus passes. La quisca que l'acompanya, la cort de puces i àcars conformen el seu reialme invisible. I cada dia un recorregut diferent, cada dia un dibuix encercla el seu caminar.

El rodamón no planifica res, viu el present i és feliç dins la seva condemna, com el Sísif que ens exposa Camus i ens despulla la societat moderna amb una metàfora sublim.

Dins la societat industrial que vivim tots som Sísif, però hem sabut desprendre'ns com a societat de la càrrega feixuga de la repetició. Qui no té, almenys, un dia de descans cada setmana? El Sísif mitològic rep una condemna per l'eternitat, no se'n pot escapar ni un sol dia del seu càstig, la pedra puja fins el cim amb esforç i després, per més que s'intenti evitar, aquesta pedra de formes arrodonides torna a caure pendent avall. I és en aquest punt, imaginem una muntanya punxeguda, tot un espai que la rodeja, aquí un bosc, allà un riu, potser només un tarter que l'envolta, tant se val, perquè mai es podrà repetir el camí, perquè les probabilitats es redueixen a cada metre, i cada baixada serà diferent així com cada pujada.

A dalt de tot, al crestall, és on es decideix el destí de Sísif, la pedra torna a caure rodolant cap a un nou inici incert, un dia cap a una banda, un altre cap a un altra, uns farà més camí i uns altres es detindrà a pocs metres. I torna a baixar per repetir l'esforç.

És aquest l’autèntic Sísif que fins llavors havia desafiat als deus? On ha anat el seu esperit rebel? O es que part del càstig ha estat també víctima d'un rentat de cervell. D’això les fonts clàssiques no ens diuen res, però l’autèntic Sísif hagués fet un primer camí, hagués vist com la pedra tornava a redolar cap avall una vegada fet el cim i llavors, just en aquest moment, és quan la condemna dels deus es fa visible. Enlloc de baixar submís a recollir la pedra, un Sísif cabal s’hagués aturat a reflexionar i hagués pensat la manera de fixar la pedra al crestall: un forat per dipositar-la o bé un topall amb altres pedres, però no fa res d’això i torna a baixar sense voluntat a refer de nou el camí. No ens mostra això un cert condicionament mental? No ens imaginem aquí que la ment de Sísif ha estat alterada, diguem un encanteri o potents psicotròpics? Es lícit el càstig? Si no hi ha voluntat, podrem parlar d'humanitat llavors?



Sísif ha estat diagnosticat com a malalt metafísic, com el rodamón. Un dia, el seu món alternatiu, invers potser, diferent al capdavall del de la resta, va ser fragmentat per voluntats alienes. El resultat és la dispersió de la visió de la realitat, ja no es veu el que es veia ni es podrà veure el que pretenen els deus, la visió del món serà, per sempre, una visió del caos.

#6

El dubte en la pròpia existència és una mostra d'humanitat empeltada dins el cos biològic. Aquesta consciencia de vegades ens escanya per incomprensió, i la queixa es mostra amb un comportament erràtic. Diem llavors que dubtem i, aquest dubte, ens empeny irremeiablement cap a la reflexió.

Aristòtil va dir que el dubte és el principi de la saviesa. Però quin és el nivell de dubte que podem acceptar? Un dubte excessiu ens porta a la immobilitat i aquesta no s'avé gaire amb el que podríem considerar saviesa. Un savi dubta però no pot restar immòbil davant el seu entorn. Per tant podrem considerar que un savi és qui actua quan i com ha d'actuar, i aquí rau la seva dificultat.

Qui pot reflexionar avui en dia sobre el sentit de la vida? Podriem contestar: un home lliure deslligat de tota preocupació que el lligui al present amb maldecaps del futur. Serà necessària una llibertat absoluta per començar a pensar en el món en que vivim, una llibertat, tanmateix, fora de l'abast de la majoria de nosaltres. Cal, per emprendre aquesta tasca, viure al marge de la societat i els seus condicionants, cal, per absurd que sembli, tenir la possibilitat de passar una tarda mirant els núvols.I per això no s'han de tenir tots els diners del món, al contrari, aquests distraurien al pensador de la seva tasca, cal no tenir absolutament res, com el nostre rodamón.

Ciceró va afirmar que, amb freqüència, sota un vestit brut s'amaga una gran saviesa. El rodamón cada dia s'inventa un camí, no té res prefixat, no té el lligam dels diners ni està sotmès a la seva tirania. Un home ric pot tenir tot el temps del món per pensar, però com que té diners empra tot el seu temps a embutxacar i desembutxacar. L'home ric no és lliure, potser és el que menys ho és.

Però mirem aquest home brut que camina i compren, tanmateix no pot explicar a ningú aquesta comprensió perquè viu en un planell vital diferent a la resta dels humans. Cada dia farà i desfarà un nou camí dins el seu món aparentment caòtic. Cada dia hi haurà una imatge que recordar.

#5

Són quarts de set del matí i busco el cotxe entre els carrers, no sense esforç per recordar on es va deixar la nit passada. Clareja. Un quiosquer remena diaris encara empaquetats mentre el primer client del dia, un bon senyor jubilat, panxacontent i de bigoti canós, espera ser el primer lector de la paperassa diària. Més enllà una dona travessa el carrer amb passes accelerats i mirada encara adormida, no serà la única persona que li copiarà l’expressió, qui més qui menys camina amunt i avall capcot, encara amb els ulls adormissats i les idees confoses. Jo mateix en sóc un exemple. Però no per tenir encara la ment adormissada seré aliè al meu entorn. Ans al contrari, i més si un esgarip crida la meva atenció. Es tractarà del rodamón ja per tots conegut que arrossega la seva vida a hores estranyes. El carretó marca el pas amb estridència sonora de rodes rovellades, i em preguntaré si sempre és tan matiner o, pel contrari, torna de passar una nit massa llarga. Potser em decanto per la segona opció. Perquè matinar si no hi ha necessitat?

Ens creuarem anant cap a direccions contraries. Serà llavors quan, en la curta distancia, li hauré pogut veure el rostre cisellat. És un rodamón, no n'hi ha dubte, i les seves faccions es presentaran marcades a ferro, eczematoses, fosques de fatiga, malsanes en definitiva, deixaran constància de pertànyer a un home de carrer. Rere un primer rebuig, però, se'n desprèn una aparent bonhomia. Malgrat tot, qui el mira li cau l'ànima als peus.

Plou, un lleu gotellim fa accelerar el pas als matiners. El rodamón no s’immuta i segueix amb el seu caminar constant. Unes gotes ja no signifiquen res en la seva vida. Llavors em sobrevé la imatge que ja he vist la seva cara anteriorment. On? En moltes obres d'art on es representa la saviesa. Ara penso en el Sòcrates de Jacques Louis David. Un rostre abans de savi ara de rodamón.



Hi ha savis avui en dia? I si n'hi ha, quin rostre tenen? I, finalment em preguntaré, què entenem avui per saviesa?

#4

Vivim en un món marcat per la transcendència. Se'ns imposa, ja des de petits, uns camins que ens assenyalen el recorregut vital correcte. Sortir-ne només ens reportarà desgràcies, sortir del tot significarà obviar la transcendència vital que arrosseguem. Qui és creient viu atent a unes creences transcendents. Qui no ho és viu segons unes normes socials transcendents. La nostra vida social està amarada de transcendència. Qui escull la intranscendència vital és incomprès i apartat. Un rodamón ha sigut exclòs de la societat tot i que hi interactua a diari, incorporant-lo com un element més d'aquesta. És una contradicció. Però com sosté el filòsof del postmodernisme Fredric Jameson, la nostra societat capitalista ha arribat a un punt d'esgotament i ha empres la tasca d'absorbir als seus contraris per sobreviure i, evidentment, per fer-hi negoci. L’escriptor Paul Auster, per exemple, nodreix moltes de les seves novel·les amb aquests personatges que viuen al llindar de la societat.

Viure al marge de la societat es considera inhumà. I la inhumanitat només s'accepta en déu o els animals. Qui vulgui adoptar posicions semblants se'l titllarà de monstre, perquè en el fons de tots nosaltres, hereus d'una tradició bíblica amarada de transcendència, la solitud i el gaudi al marge de les normes socials és cosa de monstres.

I aquesta intranscendència vital del rodamón, aquesta vida absurda que arrossega, recordem les reflexions de Camus respecte al mite de Sísif, és la que el fa lluitar cada dia per la supervivència sense pensar en més enllà perquè sap que no serveix per res, perquè el futur és igual al present sense possibilitat de sortir-ne, i el passat és el pes feixuc que arrossega cada dia i que el condemna a un present etern i repetitiu.

D'aquesta manera la visió de la realitat del rodamón és la mateixa que la del filòsof, però com que ningú l'escolta no es considerat com a tal; la mateixa del científic, perquè ha compres el funcionament del seu món i el perquè de les coses, però sense un recolzament acadèmic que l'avali; i la mateixa que l'artista, però sense la necessitat d'expressar plàsticament el que ha vist, perquè un rodamón compren i aquesta comprensió li evita el patiment de l'artista.

Aquest rodamón és Sísif, condemnat a viure entre la vida i la mort, delator de Zeus, segrestador de Tanatos, mofador de les normes establertes i, per aquest motiu, condemnat a morir en vida i mantenir-se en un estat de suspensió vital a mig camí entre els vius i els morts. Ha trencat l'ordre diví, ha fet apologia del caos i Zeus el condemna a reinventar l'ordre. La recepta és la repetició eterna.

El món invers del rodamón existeix, si, però immers en un caos de solució impossible.

#3

La nostra vida és un conflicte continu entre contraris. Desitgem un objecte, una situació que aparentment ens és difícil d'aconseguir. Immediatament apareixen les frustracions. Alguns ho anomenen dinamisme o, fins i tot, progrés. La majoria d'aquests desitjos són, però, completament vacus, córrer en cercle per no anar enlloc. Penso amb el rodamón del magatzem. Sembla no desitjar més que viure el dia, sense pensar més enllà, sense desitjos ni temences en un futur que sap ben bé que no existeix.

Un món i, a tocar, el seu contrari.

#2

Quan bufa el vent, a la platja, l'horitzó es confon amb una boirina de confusió, les formes s'afebleixen i, si ens envolta el silenci, aquest marxarà irremeiablement pel repicar d'objectes mal collats. Serà llavors quan l'amant del silenci s'esmunyirà sorra avall com un talp, fent-se camí amb manetes de lluitador inexpert i escopint grumolls de sorra humida que, per accident, li hauran entrat per les narius. Els ulls definitivament closos i les orelles amb els foradets segellats li permetran trobar el que en un principi cercava. Des de l'exterior, un mantell de sorra nova oculta el forat a mirades curioses. Ningú imagina el que succeeix pocs centímetres més avall.

L'home talp, com a pensador amant del silenci, experimentarà un primer moment de negació de la realitat. Durant uns segons serà feliç i comprendrà el sentit de la vida. Però succeirà que, aquesta mateixa comprensió, li farà créixer el desig de tornar a sentir els sorolls i les incomoditats que els acompanyen. Breus instants després reptarà cap a l'exterior anhelant una glopada d'aire fresc. Despertarà, de sobte, amb els sons repetitius d'objectes metàl·lics moguts pel vent i, amb un somriure dissimulat, tornarà a sentir-se incòmode amb la vida.

#1

Això va passar al desembre, pels vols de les festes de Nadal, mentre feia fotos a uns graffittis esplèndids d’acoloriment però punyents de contingut, que s’estenien tot el llarg de la tanca que envoltava uns magatzems abandonats del Poble Nou de Barcelona. La impressió de l’edifici era desoladora, tot i que mostrava un passat brillant indiscutible, però era del tot evident que aviat esdevindria muntanyes de runa per donar pas a qui sap quina suggestiva construcció folrada en vidre i completament impermeable al seu entorn. Jo caminava amb la càmera a la mà, immers dins la hipnosis quotidiana del qui cerca la casualitat, quan vaig sentir rere meu el soroll estrident d'unes rodes metàl·liques atrotinades. Era un rodamón malfargat arrossegant un enorme carretó de deixalles. L'acompanyava un gos petaner de respiració roncosa i pas vacil·lant, i em va semblar que aquells magatzems eren el seu amagatall. La seva arribada va ser celebrada amb miols d'alegria per part d'un gat brut i amb la cua mig tallada. Aquell dia havia plogut, i l'entrada del magatzem era plena de tolls i fang. Evidentment, rodamón i gos van travessar-los sense miraments, arribant a "casa" amb els peus completament mullats i plens de fang. El gat, però, es va quedar a l'altra banda del toll, va tocar tímidament l'aigua amb una pota i es va espolsar de repulsió. Va fer dos miols de contrarietat i, en veure que no hi havia res a fer, va buscar-se una solució. Tot d'una va girar mitja cua, mai més ben dit, i, quan semblava que marxava del lloc contrariat, va fer un bot per damunt d'unes caixes, i després un altre fins un mur folrat de vidres trencats per avortar qualsevol temptació d’intrusisme en èpoques passades. Una vegada a dalt va desplaçar-se elegantment entre els vidres com si res. Va fer un altre bot a una espècie de balcó sense barana i, finalment, es va deixar caure arran de paret uns dos metres fins anar a parar just on el rodamón i el gos s'acomodaven per menjar-se el que aquell dia havien trobat. Se'l van mirar pensant "on t'havies ficat?" i, sense més esperar, el rodamón va compartir part del seu menjar amb el gat escuat. Mentre tots tres menjaven, rere el mur atrotinat un taxista discutia acaloradament amb un altre conductor, un escombraire arrencava les herbes que havien crescut entre les esquerdes de la vorera, un grup de nois adolescents s'empentava davant l’única noia del grup per fer-se veure, una mare renyava al seu fill per embrutar-se els pantalons, una noia discutia pel mòbil amb la seva parella i jo feia fotos a uns graffitis sense saber molt bé per què. El gat, una vegada enllestit el menjar, es va llepar el cos i es va tombar al Sol, intentant aprofitar la poca escalfor que li donava al migdia d’aquell dia de desembre. Per la seva banda, el rodamón i el gos es van asseure a veure passar els núvols que la nit abans havien descarregat una pluja sempre enutjosa per qui no dorm amb el raser assegurat. Una mica més tard el gat va menjar-se unes herbes per purgar la panxa. Vaig mirar el rellotge i ja era tard. El temps, sempre de pedra, s’havia fos com mantega davant d’una escalfor sobtada, i dins la fonedissa en que em vaig sentir embolcallat, vaig perdre la noció del temps fins veure’m protagonista d’una indiscreció que no buscava. Em vaig veure obligat a tornar a l'altra banda del mur sense treure’m del cap la imatge que acabava de contemplar, una inequívoca imatge de silenci i harmonia entre tot el sorollam que la ciutat ens projecta minut a minut.

Una vegada retornat a la civilització amb el simple acte de creuar el carrer, la ciutat va tornar a ser audible, febrosa de novetats i amarada de corredisses consumistes. La gent que sortia a riuades dels supermercats amb les bosses a vessar i fent mostra d’una ganyota d’incomoditat, sense ser conscients del petit miracle que suposa trobar el que es busca on i quan es busca. Aquí i allí vehicles que es fan el ronsa per aturar-se davant el vermell del semàfor, mentre el vianant s’ho mira esmaperdut i sempre dubitatiu conscient de la seva inferioritat. Una mica més enllà s’arrombollen els clients d’una pastisseria esperant els tocs de campana que els doni el torn. De les perruqueries en surten blanquinosos cabells retallats al costat de boirines de laca que es confonen amb el fum de tabac que surt del bar del costat. Més enllà, una antiga paret de maons ennegrits contrasta amb la pell de metacrilat de demoníaca perfecció d’una sucursal bancària. I dins tot aquest borrissol d’imatges, la consciència de ser a la fi del principi o al principi de la fi.